L A • P A R E D

Foto: Clara Sílvia Jordán Teruel

Este es el nombre con el que yo y, a petición de Silvia, me refiero a esta maravilla de foto. Ella me pidió que escribiera aquéllo que me sugiere,

"Basta con levantar una pared para seccionar un mundo en dos. Dos desconocidos que comparten mismo techo, mar de nubes que se tiñe color plomo. Caprichos de la naturaleza...

De un lado, agua. El día, la luz, lo bravo, lo joven, lo fuerte y vigoroso, el movimiento entendido como una costante matemática fruto del embate del agua contra la piedra. Unas veces mimándola en dulces caricias otras, a golpes secos. Será Neptuno, q despertó jugetón,

Del otro lado, tierra. La noche, lo oscuro, la calma, lo viejo y sabio, la quietud, el tan escaso y necesario silencio,

El banco nos invita al descanso, a reflexionar y observar la vida ya vivida, pués le da la espalda a todo lo que se vive al otro lado, al otro lado de la pared,

Basta con levantar una pared para seccionar un mundo en dos. Dos desconocidos compartiendo mismo techo, la vida y la muerte. Caprichos de la naturaleza...

Y todo, basta con una sola pared. L A •  P A R E D"

(PD: Aquest text és amb llengua castellana perquè així ha anat. No hi ha motiu. Podia haver-lo escrit indistintament amb català)

Visca els pits, que no PITS!!

Un any més ha arribat l’estiu i amb aquest hom vesteix més lleuger de roba mentre llueix cos a la platja...Buff!!

La veneració extrema per la imatge que oferim, de les coses materials, de tot allò que és epidèrmic i superficial i de la tonteria elevada a grau superlatiu és una de tantes pestes que pateix avui i ara la nostra societat. Les modes van i venen, canvien, milloren o degeneren. D’ençà d’uns anys cap aquí la que brilla i sembla ser va en augment és la dels PITS. Sí, sí, la dels PITS així en majúscules, perquè no són pits, són PITS de mentida, però. Em sobta molt pensar en la burrada de diners que es gasta la gent en fer-se un implant mamari per intentar superar un complex visual, en comptes d’optar per intentar solucionar un problema emocional i d’autoestima. Em sobta molt, a la vegada que m’indigna, aquesta tendència del sistema capitalista i consumista a donar importància per la bellesa de tot allò que és MENTIDA. Potser lluirem PITS, però de segur que en la gran majoria de casos mentre, menjarem pipes i no estarem preparats per mantenir una conversa amb criteri i opinió propis, perquè no sabrem què és un llibre.

Em quedo molt tranquil.la quan hi ha encara un sector femení en nombre bastant elevat que no corre desesperat a fer-se un implant mamari, de la mateixa manera que no tot el sector masculí de la nostra societat “compra” aquest producte, tot i que en les últimes dècades la publicitat hagi pretès i aconseguit fer dels PITS enormes, exuberants i voluptuosos una icona sexual. I...què passa si no ens sentim tant esclaves del nostre cos i no “consumim” PITS de plàstic?? Què passa si ens mantenim amb els pits naturals, aquests que s’eixaten quan ens estirem i estan sempre sotmesos a les lleis de la física patint incondicionalment els efectes de la llei de la gravetat?? Es que potser es millora l’orgasme si la dona “llueix” dos globus aerostàtics per pits?? Crec que no passa pas res i em sembla que no, no crec que el grau de plaer assolit en el moment àlgid sigui directament proporcional al grau de tonteria i d’esclavisme de les modes al que molts/es puguem estar sotmesos.

En la mesura que em lamento de la societat on la meva vida es desenvolupa i la critico amb contundència, jo no sóc cap excepció, he de ser honesta i dir-vos que en major o menor grau també sóc esclava de la moda i qui bé em coneix sap que sóc bastant presumida...

En aquest cas però...seguiré lluint els meus pits, que no PITS.

Les meves fotos!!

Per a qui interessi...

Hi ha qui ja sap que a estonetes dedico part del meu temps a fer fotos, o intents...En tinc un recull de contades d'orient, Laos i Cambodja (2006) que vaig elaborar amb molta il.lusió, dedicació i paciència i estan rodant per diversos locals de Badalona, Girona i rodalies des del passat mes de novembre.

Actualment i durant tot l'estiu estan penjades de la nova cafeteria-teteria "El cafè del mar" que hi ha al davant de casa dels Sitjà, c/Ribas i Perdigó de Badalona.

Doncs res, per aquells qui sentiu una miqueta de curiositat, hi podreu donar un cop d'ull. Sempre us podreu posar en contacte amb mi també tots els altres que en vulgueu adquirir alguna.

A cuidar-se,

No es tracta d'una ciutat, és LA CIUTAT

Plovia, fosquejava i era tarda ventosa quan vaig arribar de nou a la ciutat. La tornava a trepitjar després de nou anys d’haver-la abandonat i tot i el meu cansament producte de les interminables hores de viatge, sortiria a buscar noves aventures, m’esperava Gotham City.

Si viatgéssim al passat ens trobaríem amb assentaments d’indis Algonquins i Manhattans -d’aquí el nom de la illa- al mateix espai on ara s’alcen els colossos edificis. I així va ser fins que arribessin els primers colons europeus provinents d’Holanda cap allí al 1602, poc després que el genovès Giovanni Verrazzano descobrís la badia de Nova York al mes d’abril de l’any 1542. Els conflictes entre uns i altres no trigarien en sorgir. Els europeus aixecarien un mur, Wall Street, per defensar la ciutat dels atacs dels que ells consideraven els seus enemics indis, (sense adonar-se que els intrusos eren ells mateixos). Posteriorment en anar creixent la ciutat cap al nord, aquesta paret va ésser destruïda. A l’any 1688 ja no quedava indi en vida a la ciutat que en aquell moment rebia el nom de Nova Amsterdam. Posteriorment esdevindrien personatges com Hamilton, Washington, Adams, Jefferson i Burr per anar fent història i, poc a poc, acostar-nos al dia d’avui.

Els anys vint, foren corruptes i turbulents. Cal destacar també la gran crisis financera que va patir la ciutat en el seu moment i que, un cop superada, va permetre convertir-la en la que és, la ciutat dels grans contrastos. Vint metres escassos poden separar l’extrema opulència de la més profunda misèria. L’any 2001 novament la ciutat seria sacsejada víctima del terrorisme, per posteriorment recuperar-se lentament i tornar a agafar el ritme frenètic que la caracteritza. La vida a Nova York és un esport de velocitat i de reflexes, s’hi va a treballar i a viure amb la major intensitat possible, això té uns riscos i fa falta sort, molta sort.

Alguns s’han encarregat de fer-nos-la ben coneguda. Cèlebres cançons parlen d’ella, algun que altre llibre ens narra curiositats i grans pel.lícules ens l’ensenyen. Els seus carrers, sorolls, olors, colors i no em puc deixar l’Skyline, han estat sempre font d’inspiració per a uns o d’altres, i tots han aconseguit la fita, fer-la propera a tots nosaltres. Hi pesa molt l’herència jueva, és la més gran ciutat jueva. Pel que fa a la seva gent, és plena de lliurepensadors, inadaptats, excèntrics i gent rara. Els newyorkers tenen fama de cínics, dèspotes i altius per naturalesa. Et poden apartar amb la mà mentre et demanen disculpes per poder passar ells. De sobte mires al teu entorn i t’adones que si haguessin fet dos passos a dreta o esquerra haurien trobat un espai esplèndid i s’haurien estalviat de dir-te res. Potser sigui la necessitat de fer-se notar?

Jo hi queia novament en plena primavera i aquesta és breu i incerta, amb dies freds que s’alternen amb dies calorosos, amb pluges freqüents i ventoleres glaçades que provenen de les terres del nord. De fet l’espectador és presa fàcil de qualsevol de les tres ciutats que en formen una de sola, la Metropolis de Superman o el Midtown un migdia assolellat, Gotham City o la ciutat de Batman, aquesta es tracta d’una nit plujosa al Lower Manhattan i finalment Harlem. Harlem únicament és Harlem. Si hagués de triar entre una de les tres, pràcticament segur que em quedo amb Gotham City i formo part de la vida de Batman.

Gairebé m’atreveixo a dir que Nova York és LA CIUTAT per antonomàsia. Es la millor ciutat, tant sols cal mirar-la, ja sigui des de l’aire, des del riu o des del carrer alçant la vista a l’infinit. Es fàcil adonar-se que és la millor urbe, per un costat, per l’altre i per qualsevol: d’esquena, de cara i de perfil.

Mort Prematura

Fa gairebé una setmana m'assabentava de la mort d'una antiga companya de classe. Des que em va caure la notícia a sobre, estic enfadada amb el món sencer, em sento molt dèbil emocionalment parlant, les meves glàndules lacrimals treballen de valent per deixar-me els ulls plens d'aigua. De tant en tant noto pessigolles a les galtes, es tracta d'alguna llàgrima, que sense adonar-me, em llisca cara avall i vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà.

Que la Izíar ens deixés, no és pas un fet recent. Ella va abandonar als seus ja fa cert temps enrere però, per mi sí és un fet recent, perquè tot just en tenia coneixement fa poques hores. Encara ara la veig, riallera, simpàtica i bastant guapeta, sempre amb melena llarga. Mai vam arribar a ser grans amigues, però sí considero que érem bones companyes de classe. En algun moment, ara ja molt llunyà, ambdues vàrem seguir distintes trajectòries per no trobar-nos mai més. Accident?? Vivint al límit?? Res de tot això, el PUTO CANCER. I qui és aquest?? Quins són els seus mecanismes biològics?? I els múltiples factors que propicien la seva aparició?? I...per què?? Es a hores d'ara encara un de tants trencaclosques per a la comunitat científica que es genera a partir d'unes reaccions moleculars molt determinades i literalment és una "loteria".

Us creureu que de tots aquells individus que d'una manera o altra han format part de la meva vida i per circumstàncies diverses he deixat enrere, per seguir caminant, ella és dels pocs de qui sovint m'he recordat?? Jo encara estic sobtada, em costa de creure i se m'arrissa la pell quan hi penso. Probablement perquè algú m'havia comentat que estava malalta, jo sovint m'he anat preguntat què deuria fer i com es deuria trobar, o si havia pogut vèncer tot aquest drama, perquè això sí que és un drama. Doncs no, amb els seus escassos 31 anyets la malaltia la vencia. Em consta que exhausta, negant-se rotundament a marxar, aferrada a la vida desesperadament i lluitant amb totes les forces, que treia d'allà on no n'hi havia, expirava. El miracle no va arribar.

Unes línies més amunt deia: “...Vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà”. Ara només sóc capaç d'arribar a la determinació que com més hi penso menys ho entenc i menys sentit trobo a tot plegat. Si algú me'n fa cinc cèntims i m'ajuda a comprendre-ho, cadascú des de les seves conviccions, casascú amb els seus pensaments i experiències, i des de la disciplina amb que més fe tingueu, la filosòfica, religiosa i/o científica, gratament escoltaré.

Mentre, estem amb el deure de sentir-nos molt afortunats de seguir rondant entre els nostres, d’anar i venir, de riure i plorar, en resum afortunats perquè els nostres cors bateguen, ara, encara. Pel que a mi respecte, sense cap dubte, repetides vegades em seguiré recordant de la Izíar i, en aquests moments, alçaré la mirada cap al cel.

Callem per poder entendre??

No recordo amb exactitud on ni quan vaig llegir això, però algú amb molta raó, va dir el següent:

"En ocasiones sufrimos la irresistible necesidad de expresar lo que requema y arde por dentro. Antes de cargar a alguien con el peso ajeno de nuestros pensamientos, que sabemos generan calor y ansia, y que turban y desvelan, y envejecen y obligan, merece meditar profundamente sobre la conversación y el diálogo que está por venir y que tanto deseamos, porque dudo mucho que sea flaco favor. Hoy, cuando comunicar, es desgraciadamente más hablar que escuchar, más decir que oír, y más uno mismo que el de enfrente, mejor callar hasta estar dispuestos a entender"

Com si d'aranyes es tractés

De ben menuda i per circumstàncies que no venen pas al cas, m’ha tingut altament encuriosida la senyora neurona. De què està feta, la textura, la forma i tamany, òbviament el seu mecanisme...No recordo amb exactitud, però probablement Santiago Ramon y Cajal fos un dels primers, per no dir el primer nom d’un cèlebre personatge que en el seu dia una va aprendre.

I...qui és aquesta?? Crucial per al bon funcionament dels processos biològics, jo la trobo d’una elegància sublim. La seva morfologia sempre m’han fet pensar en les aranyes, o...als espirògrafs. Aquesta es presenta en diversos tipus i mides, i el fet que a la resta de l’organisme tot sigui un desgavell quan la transmissió de l’impuls nerviós -principal funció que té- no es realitza de manera adequada, encara em fascina més.

Hi ha qui pateix de depressions endògenes, d’altres de trastorns d’audició i/o equilibri i, com no, algú altre d’alteracions de l’aparell locomotor...i els petits grans responsables d’aquest desequilibri són els “estimats” neurotransmissors i la quantitat alliberada a l’espai sinàptic d’aquestes biomolècules.

Cal recordar que mai s’ha de subestimar ni vulnerar res ni ningú per ínfimes dimensions que pugui tenir, ja que aquest és un més de tants exemples en que la força, el poder i les conseqüències no són pas directament proporcionals a les dimensions de l’objecte en qüestió.

Bé, mentre cadascú gestioni el seu temps en intentar fer-ho tot o...no fer res, jo seguiré dedicant part del meu en entendre el complex mecanisme a que estem sotmesos i com si dels meus petits amics es tractés, pensaré sovint en aranyes, palmeretes de mar, estrelles del firmament...i com no, en un entranyable personatge d’ulleres rodones i barba blanca.