Fa gairebé una setmana m'assabentava de la mort d'una antiga companya de classe. Des que em va caure la notícia a sobre, estic enfadada amb el món sencer, em sento molt dèbil emocionalment parlant, les meves glàndules lacrimals treballen de valent per deixar-me els ulls plens d'aigua. De tant en tant noto pessigolles a les galtes, es tracta d'alguna llàgrima, que sense adonar-me, em llisca cara avall i vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà.
Que la Izíar ens deixés, no és pas un fet recent. Ella va abandonar als seus ja fa cert temps enrere però, per mi sí és un fet recent, perquè tot just en tenia coneixement fa poques hores. Encara ara la veig, riallera, simpàtica i bastant guapeta, sempre amb melena llarga. Mai vam arribar a ser grans amigues, però sí considero que érem bones companyes de classe. En algun moment, ara ja molt llunyà, ambdues vàrem seguir distintes trajectòries per no trobar-nos mai més. Accident?? Vivint al límit?? Res de tot això, el PUTO CANCER. I qui és aquest?? Quins són els seus mecanismes biològics?? I els múltiples factors que propicien la seva aparició?? I...per què?? Es a hores d'ara encara un de tants trencaclosques per a la comunitat científica que es genera a partir d'unes reaccions moleculars molt determinades i literalment és una "loteria".
Us creureu que de tots aquells individus que d'una manera o altra han format part de la meva vida i per circumstàncies diverses he deixat enrere, per seguir caminant, ella és dels pocs de qui sovint m'he recordat?? Jo encara estic sobtada, em costa de creure i se m'arrissa la pell quan hi penso. Probablement perquè algú m'havia comentat que estava malalta, jo sovint m'he anat preguntat què deuria fer i com es deuria trobar, o si havia pogut vèncer tot aquest drama, perquè això sí que és un drama. Doncs no, amb els seus escassos 31 anyets la malaltia la vencia. Em consta que exhausta, negant-se rotundament a marxar, aferrada a la vida desesperadament i lluitant amb totes les forces, que treia d'allà on no n'hi havia, expirava. El miracle no va arribar.
Unes línies més amunt deia: “...Vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà”. Ara només sóc capaç d'arribar a la determinació que com més hi penso menys ho entenc i menys sentit trobo a tot plegat. Si algú me'n fa cinc cèntims i m'ajuda a comprendre-ho, cadascú des de les seves conviccions, casascú amb els seus pensaments i experiències, i des de la disciplina amb que més fe tingueu, la filosòfica, religiosa i/o científica, gratament escoltaré.
Que la Izíar ens deixés, no és pas un fet recent. Ella va abandonar als seus ja fa cert temps enrere però, per mi sí és un fet recent, perquè tot just en tenia coneixement fa poques hores. Encara ara la veig, riallera, simpàtica i bastant guapeta, sempre amb melena llarga. Mai vam arribar a ser grans amigues, però sí considero que érem bones companyes de classe. En algun moment, ara ja molt llunyà, ambdues vàrem seguir distintes trajectòries per no trobar-nos mai més. Accident?? Vivint al límit?? Res de tot això, el PUTO CANCER. I qui és aquest?? Quins són els seus mecanismes biològics?? I els múltiples factors que propicien la seva aparició?? I...per què?? Es a hores d'ara encara un de tants trencaclosques per a la comunitat científica que es genera a partir d'unes reaccions moleculars molt determinades i literalment és una "loteria".
Us creureu que de tots aquells individus que d'una manera o altra han format part de la meva vida i per circumstàncies diverses he deixat enrere, per seguir caminant, ella és dels pocs de qui sovint m'he recordat?? Jo encara estic sobtada, em costa de creure i se m'arrissa la pell quan hi penso. Probablement perquè algú m'havia comentat que estava malalta, jo sovint m'he anat preguntat què deuria fer i com es deuria trobar, o si havia pogut vèncer tot aquest drama, perquè això sí que és un drama. Doncs no, amb els seus escassos 31 anyets la malaltia la vencia. Em consta que exhausta, negant-se rotundament a marxar, aferrada a la vida desesperadament i lluitant amb totes les forces, que treia d'allà on no n'hi havia, expirava. El miracle no va arribar.
Unes línies més amunt deia: “...Vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà”. Ara només sóc capaç d'arribar a la determinació que com més hi penso menys ho entenc i menys sentit trobo a tot plegat. Si algú me'n fa cinc cèntims i m'ajuda a comprendre-ho, cadascú des de les seves conviccions, casascú amb els seus pensaments i experiències, i des de la disciplina amb que més fe tingueu, la filosòfica, religiosa i/o científica, gratament escoltaré.
Mentre, estem amb el deure de sentir-nos molt afortunats de seguir rondant entre els nostres, d’anar i venir, de riure i plorar, en resum afortunats perquè els nostres cors bateguen, ara, encara. Pel que a mi respecte, sense cap dubte, repetides vegades em seguiré recordant de la Izíar i, en aquests moments, alçaré la mirada cap al cel.
