Malatia greu, diagnòsitc: excés d'informació

Cada moment en la història de la humanitat té les seves peculiaritats i les seves epidèmies. Personalment crec que l’actualitat de la societat d’occident pateix d'excés d’informació.

La rebuda constant d’informació a través dels mitjans de comunicació, notícies concretes, precises, habitualment centrades en temes negatius i/o polèmics, ens deixen desencantats. Informació que no ens forma, no ens fa més madurs no ens millora ni ens enriqueix. Habitualment ens genera un estat d’ànim poc optimista, que fàcilment transmetem a les diverses àrees de la nostra vida on ens desenvolupem; familiar, professional, social...Existeix el que rep el nom de “síndrome de l’excés d’informació” i la persona que el pateix presenta símptomes com ara ansietat i inquietud, dispersió, saturació...Es vital per poder mantenir una bona higiene mental saber separar el que és important, emmagatzemar-ho i sedimentar-ho, per posteriorment recordar-ho, del que és banal. Actualment nedem en l’abundància i, la plètora igual que la carència, no ens ajuda gens.

No crec pas que sigui la primera ni la única persona que pensi que és necessari TANT per funcionar eficaçment i desenvolupar-nos amb èxit en les diverses àrees que formen el mapa de les nostres vides. Es evident que un s’ha de mantenir informat, però ATENCIO, sense perdre l’equilibri psicològic. Aquest bombardeig constant de ràdio, televisió, diaris, revistes, internet...ens empatxa de tal manera que ens fa insensibles i indiferents, davant el que passa al nostre entorn, per saturació.

El Hombre de Orce

Josep Gibert moria la tardor passada.

Es a l'any 1982 quan Josep Gibert, paleontòleg català, juntament amb d'altres col.legues, desenterren un fragment de crani d'algo més de vuit centímetres de diàmetre en el jaciment arqueològic de Venta Micena, Orce. Aquest fòssil el van atribuir a un homínid 1,6 milions d’anys d’antiguitat al que van batejar amb el nom de “El hombre de Orce”.

Aquest descobriment implicava una revisió de les teories sobre l'evolució del gènere humà pel que fa a les dates d''arribada de l'home a Europa a més de la via de penetració al continent. S'endarreria a un milió d'anys més la presència de l'home al nostre continent i indicava un possible pas dels nostres ancestres des de l'Africa i no des d'Asia i Europa oriental, tal i com es creia fins la data. En un primer moment aquest fet es va rebre positivament pels mitjans de comunicació i difusió perquè representava un gran avenç científic. Posteriorment, en les tasques de neteja i manteniment del crani es va començar a dubtar de la veracitat en l'atribució d'aquest a un homínid i es va desencadenar la gran polèmica científica perquè alguns facultatius recolzaven teories que defensaven que el fòssil era un tros de crani d'un èquid o una cabra. El Dr. Gibert va defensar fermament, sense defallir i fins l'últim moment, la pertinença del crani a un homínid.

Jo no sóc paleontòloga, ni antropòloga, ni geòloga, però sí visc en el món i sóc un homínid més en procés d'humanització, a més, tinc una ment inquieta. Deixant en un racó si el Dr. Gibert tenia o no raó, va ser ell, arran d'aquesta gran polèmica generada, que va aconseguir revolucionar el món de l'antropologia del moment i l'activitat científica, es va debatre moltíssim i es va parlar molt de l'evolució humana. Aquest és un gran mèrit que no hem d'oblidar mai a la vegada que tampoc podem oblidar que en moltes ocasions...MALAURADAMENT LA CIÈNCIA AVANÇA EN FUNCIÓ DEL CRITERI D'AUTORITAT I NO DE VERACITAT.

Amb tot el respecte que em mereix i, amb la meva mirada orientada cap allí on vostè descansa, moltíssimes gràcies Sr. Gibert.

Vides en blanc i negre

Gervasio Sánchez és fotògraf. Es fotoperiodista especialitzat en realització de reportatges en zones de conflicte armat. Actualment està retornant a determinades contrades per trobar-se amb algunes persones ja conegudes i protagonistes de les seves fotografies anteriors, amb la intenció d’elaborar un nou reportatge visual deu anys després dels dies de malson. Concretament està viatjant per Sarajevo, Moçambic i Cambodja fent visites a aquells i aquelles a qui les mines antipersona van deixar els seus cossos mutilats.

Es a l’any 1997 quan aproximadament uns 90 països signen el tractat d’Ottawa, acord internacional en el que es prohibeix el desenvolupament, producció, emmagatzematge, transferència i ús de les mines antipersona i en el que s’exigeix la seva destrucció. Aquest també inclou les ajudes a damnificats. Obviament sempre hi ha qui no signa...USA, Rússia i la Xina, només per anomenar-ne alguns.

Amb el passar del temps s’ha aconseguit complir relativament aquest document; sí és ben cert que s’ha desminat moltes àrees, també queda encara molta feina a fer. Els ajuts als necessitats sense anar més lluny; a l’Africa, la gent aprèn a caminar sobre monyons no fent ús de les pròtesis per no fer-les malbé...qui sap quan en tindran de noves?? Paraules més amunt us notificava que els USA és un dels països que en el seu moment no va signar el tractat i, paradoxalment, és un dels que més recursos ha destinat per descontaminar terres de Cambodja. ¿?

Cambodja, i us ho puc assegurar, és un dels països amb nombre més elevat de mutilats per habitant; de l’odre d'un cada dos-cents, llegat dels Khmer Rouge que durant la segona meitat de la dècada dels 70 es van dedicar a detenir, torturar i matar a la població. Es van tancar les escoles - concretament una d’elles s’ha convertit en el museu del genocidi a la ciutat de Phnom Penh – la literatura i les arts van quedar completament prohibides, no es podia cantar, no es podia dir segons què i tothom que utilitzava ulleres era també víctima d’aquest règim dictatorial, perquè les ulleres eren assimilades a cultura, inquietuds, intel.ligència...

En fi, jo no puc canviar el món i no puc tornar cames, braços o els colors i la llum a aquells als que se’ls ha prohibit per sempre més. Tampoc puc esborrar l’empremta dels indesitjables dies d’horror que ha quedat gravada a les memòries d’aquesta gent, però sí hi ha alguna casa que puc fer. Em puc oblidar de mi, de la meva condició, de la meva sort i posar-me a les pells de tota aquesta gent - que de ben segur sempre més han mirat on s’aturaven i què hi havia sota seu -. Em requerirà un esforç i un mal moment, veuré imatges desagradables i marxaré amb mal cos, però m’ajudarà en el meu interminable camí de créixer i de no oblidar-me mai que en el món d'avui encara hi ha zones on viuen en blanc i negre perquè els demés puguem seguir, simplement, vivint en color.