Gervasio Sánchez és fotògraf. Es fotoperiodista especialitzat en realització de reportatges en zones de conflicte armat. Actualment està retornant a determinades contrades per trobar-se amb algunes persones ja conegudes i protagonistes de les seves fotografies anteriors, amb la intenció d’elaborar un nou reportatge visual deu anys després dels dies de malson. Concretament està viatjant per Sarajevo, Moçambic i Cambodja fent visites a aquells i aquelles a qui les mines antipersona van deixar els seus cossos mutilats.
Es a l’any 1997 quan aproximadament uns 90 països signen el tractat d’Ottawa, acord internacional en el que es prohibeix el desenvolupament, producció, emmagatzematge, transferència i ús de les mines antipersona i en el que s’exigeix la seva destrucció. Aquest també inclou les ajudes a damnificats. Obviament sempre hi ha qui no signa...USA, Rússia i la Xina, només per anomenar-ne alguns.
Amb el passar del temps s’ha aconseguit complir relativament aquest document; sí és ben cert que s’ha desminat moltes àrees, també queda encara molta feina a fer. Els ajuts als necessitats sense anar més lluny; a l’Africa, la gent aprèn a caminar sobre monyons no fent ús de les pròtesis per no fer-les malbé...qui sap quan en tindran de noves?? Paraules més amunt us notificava que els USA és un dels països que en el seu moment no va signar el tractat i, paradoxalment, és un dels que més recursos ha destinat per descontaminar terres de Cambodja. ¿?
Cambodja, i us ho puc assegurar, és un dels països amb nombre més elevat de mutilats per habitant; de l’odre d'un cada dos-cents, llegat dels Khmer Rouge que durant la segona meitat de la dècada dels 70 es van dedicar a detenir, torturar i matar a la població. Es van tancar les escoles - concretament una d’elles s’ha convertit en el museu del genocidi a la ciutat de Phnom Penh – la literatura i les arts van quedar completament prohibides, no es podia cantar, no es podia dir segons què i tothom que utilitzava ulleres era també víctima d’aquest règim dictatorial, perquè les ulleres eren assimilades a cultura, inquietuds, intel.ligència...
En fi, jo no puc canviar el món i no puc tornar cames, braços o els colors i la llum a aquells als que se’ls ha prohibit per sempre més. Tampoc puc esborrar l’empremta dels indesitjables dies d’horror que ha quedat gravada a les memòries d’aquesta gent, però sí hi ha alguna casa que puc fer. Em puc oblidar de mi, de la meva condició, de la meva sort i posar-me a les pells de tota aquesta gent - que de ben segur sempre més han mirat on s’aturaven i què hi havia sota seu -. Em requerirà un esforç i un mal moment, veuré imatges desagradables i marxaré amb mal cos, però m’ajudarà en el meu interminable camí de créixer i de no oblidar-me mai que en el món d'avui encara hi ha zones on viuen en blanc i negre perquè els demés puguem seguir, simplement, vivint en color.
Es a l’any 1997 quan aproximadament uns 90 països signen el tractat d’Ottawa, acord internacional en el que es prohibeix el desenvolupament, producció, emmagatzematge, transferència i ús de les mines antipersona i en el que s’exigeix la seva destrucció. Aquest també inclou les ajudes a damnificats. Obviament sempre hi ha qui no signa...USA, Rússia i la Xina, només per anomenar-ne alguns.
Amb el passar del temps s’ha aconseguit complir relativament aquest document; sí és ben cert que s’ha desminat moltes àrees, també queda encara molta feina a fer. Els ajuts als necessitats sense anar més lluny; a l’Africa, la gent aprèn a caminar sobre monyons no fent ús de les pròtesis per no fer-les malbé...qui sap quan en tindran de noves?? Paraules més amunt us notificava que els USA és un dels països que en el seu moment no va signar el tractat i, paradoxalment, és un dels que més recursos ha destinat per descontaminar terres de Cambodja. ¿?
Cambodja, i us ho puc assegurar, és un dels països amb nombre més elevat de mutilats per habitant; de l’odre d'un cada dos-cents, llegat dels Khmer Rouge que durant la segona meitat de la dècada dels 70 es van dedicar a detenir, torturar i matar a la població. Es van tancar les escoles - concretament una d’elles s’ha convertit en el museu del genocidi a la ciutat de Phnom Penh – la literatura i les arts van quedar completament prohibides, no es podia cantar, no es podia dir segons què i tothom que utilitzava ulleres era també víctima d’aquest règim dictatorial, perquè les ulleres eren assimilades a cultura, inquietuds, intel.ligència...
En fi, jo no puc canviar el món i no puc tornar cames, braços o els colors i la llum a aquells als que se’ls ha prohibit per sempre més. Tampoc puc esborrar l’empremta dels indesitjables dies d’horror que ha quedat gravada a les memòries d’aquesta gent, però sí hi ha alguna casa que puc fer. Em puc oblidar de mi, de la meva condició, de la meva sort i posar-me a les pells de tota aquesta gent - que de ben segur sempre més han mirat on s’aturaven i què hi havia sota seu -. Em requerirà un esforç i un mal moment, veuré imatges desagradables i marxaré amb mal cos, però m’ajudarà en el meu interminable camí de créixer i de no oblidar-me mai que en el món d'avui encara hi ha zones on viuen en blanc i negre perquè els demés puguem seguir, simplement, vivint en color.
No hay comentarios:
Publicar un comentario