Unes horetes a la cuitat del Tajo

Mentre la bona companya Sònia, en diversos capítols, us fa cinc cèntims en un to divertit del que van ser aquests dos dies a la ciutat,

http://sonja-redsonja.blogspot.com/

jo aprofitaré per narrar amb quatre paraules mal posades les meves reflexions.

Trepitjava per primer cop, i aquesta vegada acompanyada, els carrers de Lisboa gairebé que per error, o més aviat per un canvi de destí, perquè la primera contrada que havíem contemplat va quedar descartada per raons que ara mateix no venen al cas.

Enmig del laberíntic traçat de carrers i carrerons, estrets i irregulars, de placetes plenes de vida que encara conserven les antigues llambordes, alço el cap per copsar tot el que queda per sobre dels meus ulls i penso:"Em recorda a Roma". Mentre passejo observo els edificis, les seves estructures i em recordo de les mansions senyorials vingudes a menys i dels antics palauets italians fins que, de sobte, em trobo en una terrassa des de la que diviso la vella Lisboa. Als meus peus un mar de teules rogenques i una miqueta més enllà, l’aigua. Bufa el vent de l’Atlàntic.

Tal i com m’havia comentat un amic "Ari, sobretot no et deixis la càmera!", tot el que els meus ulls miren té raó suficient per a ser immortalitzat. La guerra amb el turista és dura i pesada, gairebé impossible poder obtenir alguna imatge sense que no hi aparegui algun espontani. Però la meva perseverança és suficient com per finalment obtenir un bon recull de fotografies.

Em meravellen les innombrables rajoles que vesteixen la ciutat. En els seus colors predominen els grocs i blaus i em sobten per la meticulositat dels seus dibuixos, que representen imatges de l’antiga vida quotidiana. La rajola és per excel·lència tot un símbol cultural.

Giro el cap i...un tramvia groc! De segur el condueix un hàbil malabarista dels rails. Segueix un recorregut sinuós intentant esquivar tots i cadascun dels cotxes mal aparcats i, com no, algun turista despistat al moment que fa dringar la campana i realitza verdaderes piruetes fins arribar a la parada sol·licitada pel passatger. Es tracta del 28.

Fa un vent glaçat i tot i que hi ha algun núvol que més tard descarregarà, el dia és assolellat. M’encongeixo, em tapo, tinc fred, miro les meves amigues que queden petites conseqüència de la distància que ens separa i somric àmpliament. Estic contenta!

Ball de màscares

La setmana passada sopava en un vell i bell restaurant del, ara ja preuat, Barri Vell de Girona amb una vella i bella amiga de la que feia algun temps només en sabia a través de tercers. Probablement sigui una de les més antigues amistats que conservi.

Parlàvem àmpliament i amb absoluta confiança de temes diversos; de tots aquells temes que, a noies amb edat de Crist i amb circumstàncies similars els pot inquietar o encuriosir. Tot i així varem estar donant voltes i analitzant inútilment -dic inútilment perquè de ben segur que ni una ni l’altre hi podem fer res- el comportament social d’una tercera persona comuna a totes dues.

La vella i bella se’m presentava bastant sobtada, no se’n sabia avenir i no acabava d’entendre les converses mantingudes fins al moment amb el tercer subjecte a qui batejaré amb el nom, ja en altres ocasions utilitzat, de Mrs. Dalloway. Recordo que per mi va ser un sopar divertit, perquè ella em comentava situacions i converses gens curioses, plenes d’obvietats i molt velles ara ja per mi. M’explicaré, a Mrs. Dalloway la conec d’ençà d’uns anys cap aquí i en uns moments determinats la vaig tractar molt per després distanciar-me d’una persona que al meu parer ni és intel.ligent, ni és culta, xerra per no callar i el pitjor de tot!! És pedant i vanitosa!! I...estimats meus, jo la pedanteria i la vanitat únicament i exclusiva, la tolero i molt mal tolerada, a aquells qui se la poden permetre. Paradoxalment qui la utilitza MAI està en situació de fer-ho, i a aquests...així els va la vida!! la seva realitat, que és una tragèdia grega i que estan incapacitats per mirar-se a si mateixos des d’un prisma molt llunyà i adonar-se que mai ningú es canviaria per ells!! Pobres mortals!!

Des del meu parer caldria fer un pas endavant en el nostre camí cap a la humanització. Es a dir, acostar-se als demés de manera humil, planera, tal i com un és, amb claredat i transparència!! sense pors a represàlies, o...més aviat enveges?? De voler i no poder, ni tant sols assemblar-se, a aquell o aquella amb qui en aquell moment interactuen.

Entre humans ens assemblem molt més del que mai ens imaginaríem. Ens sorprenem de les mateixes coses, patim pel mateix, plorem i riem per situacions semblants, ens emocionem...així és que més valdria fer un procés intern de millora personal i penjar la màscara per seguir ballant a cara descoberta.

Il.lusió vs realitat

Dies enrere rellegia alguns fragments de la meva estimada Woolf, i... pensava, pensava en el meu entorn i en la perspectiva que tinc de tota aquella gent que m’envolta. Aquells que m’estimo i aquells a qui no tant, als molt pocs incondicionals, amb els molt pocs a qui he fet fora de la meva vida, espero que per sempre més, amb aquells que mai deixaran de sorprendre’m, amb els nouvinguts, amb els meus dos referents en aquest món....Els sotmetia a tots a anàlisis recordant antics comportaments, respostes, actituds...

I malauradament la Woolf em va fer adonar que de Clarissas Dalloway el món n’és ple. M’explicaré; Mrs Dalloway és un dels personatges més famosos de l’escriptora. Es tracta d’una dona de mitjana edat que viu immersa en les obligacions del seu tarannà habitual. Un dia prepara una festa pels seus amics i coneguts, però...es retroba amb un subjecte que l’obliga a replantejar-se la seva vida i les decisions que ha pres fins al moment.

Des del meu punt de vista no té desperdici tenir en conte la dicotomia que s’estableix entre el nostre món il.lusori, el que mostrem de cares a la galeria, aquell amb que imaginem que enganyem a tothom, sense adonar-nos que només acabem mentint-nos a nosaltres mateixos i, la realitat, el nostre interior, sense mentides ni màscares. Es a dir, entre el que voldríem ser i el que realment som. I, en què ens convertim o perquè acabem sent víctimes i esclaus del que mai varem voler ser.

Clarissa Dalloway és una dona i representa determinat comportament. En algun moment se m’acudirà algun famós personatge masculí que representi aquesta mateixa conducta, ja que aquest és un article que no parla pas de la psicologia femenina, sinó de comportament humà, i aquí tots hi juguem amb les nostres dues cartes, la real i la il.lusòria.