La setmana passada sopava en un vell i bell restaurant del, ara ja preuat, Barri Vell de Girona amb una vella i bella amiga de la que feia algun temps només en sabia a través de tercers. Probablement sigui una de les més antigues amistats que conservi.
Parlàvem àmpliament i amb absoluta confiança de temes diversos; de tots aquells temes que, a noies amb edat de Crist i amb circumstàncies similars els pot inquietar o encuriosir. Tot i així varem estar donant voltes i analitzant inútilment -dic inútilment perquè de ben segur que ni una ni l’altre hi podem fer res- el comportament social d’una tercera persona comuna a totes dues.
La vella i bella se’m presentava bastant sobtada, no se’n sabia avenir i no acabava d’entendre les converses mantingudes fins al moment amb el tercer subjecte a qui batejaré amb el nom, ja en altres ocasions utilitzat, de Mrs. Dalloway. Recordo que per mi va ser un sopar divertit, perquè ella em comentava situacions i converses gens curioses, plenes d’obvietats i molt velles ara ja per mi. M’explicaré, a Mrs. Dalloway la conec d’ençà d’uns anys cap aquí i en uns moments determinats la vaig tractar molt per després distanciar-me d’una persona que al meu parer ni és intel.ligent, ni és culta, xerra per no callar i el pitjor de tot!! És pedant i vanitosa!! I...estimats meus, jo la pedanteria i la vanitat únicament i exclusiva, la tolero i molt mal tolerada, a aquells qui se la poden permetre. Paradoxalment qui la utilitza MAI està en situació de fer-ho, i a aquests...així els va la vida!! la seva realitat, que és una tragèdia grega i que estan incapacitats per mirar-se a si mateixos des d’un prisma molt llunyà i adonar-se que mai ningú es canviaria per ells!! Pobres mortals!!
Des del meu parer caldria fer un pas endavant en el nostre camí cap a la humanització. Es a dir, acostar-se als demés de manera humil, planera, tal i com un és, amb claredat i transparència!! sense pors a represàlies, o...més aviat enveges?? De voler i no poder, ni tant sols assemblar-se, a aquell o aquella amb qui en aquell moment interactuen.
Entre humans ens assemblem molt més del que mai ens imaginaríem. Ens sorprenem de les mateixes coses, patim pel mateix, plorem i riem per situacions semblants, ens emocionem...així és que més valdria fer un procés intern de millora personal i penjar la màscara per seguir ballant a cara descoberta.
Parlàvem àmpliament i amb absoluta confiança de temes diversos; de tots aquells temes que, a noies amb edat de Crist i amb circumstàncies similars els pot inquietar o encuriosir. Tot i així varem estar donant voltes i analitzant inútilment -dic inútilment perquè de ben segur que ni una ni l’altre hi podem fer res- el comportament social d’una tercera persona comuna a totes dues.
La vella i bella se’m presentava bastant sobtada, no se’n sabia avenir i no acabava d’entendre les converses mantingudes fins al moment amb el tercer subjecte a qui batejaré amb el nom, ja en altres ocasions utilitzat, de Mrs. Dalloway. Recordo que per mi va ser un sopar divertit, perquè ella em comentava situacions i converses gens curioses, plenes d’obvietats i molt velles ara ja per mi. M’explicaré, a Mrs. Dalloway la conec d’ençà d’uns anys cap aquí i en uns moments determinats la vaig tractar molt per després distanciar-me d’una persona que al meu parer ni és intel.ligent, ni és culta, xerra per no callar i el pitjor de tot!! És pedant i vanitosa!! I...estimats meus, jo la pedanteria i la vanitat únicament i exclusiva, la tolero i molt mal tolerada, a aquells qui se la poden permetre. Paradoxalment qui la utilitza MAI està en situació de fer-ho, i a aquests...així els va la vida!! la seva realitat, que és una tragèdia grega i que estan incapacitats per mirar-se a si mateixos des d’un prisma molt llunyà i adonar-se que mai ningú es canviaria per ells!! Pobres mortals!!
Des del meu parer caldria fer un pas endavant en el nostre camí cap a la humanització. Es a dir, acostar-se als demés de manera humil, planera, tal i com un és, amb claredat i transparència!! sense pors a represàlies, o...més aviat enveges?? De voler i no poder, ni tant sols assemblar-se, a aquell o aquella amb qui en aquell moment interactuen.
Entre humans ens assemblem molt més del que mai ens imaginaríem. Ens sorprenem de les mateixes coses, patim pel mateix, plorem i riem per situacions semblants, ens emocionem...així és que més valdria fer un procés intern de millora personal i penjar la màscara per seguir ballant a cara descoberta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario