Essers extraordinaris

Els mites i llegendes són narracions orals o escrites, amb un contingut determinat d’elements imaginatius, que la humanitat sempre ha utilitzat per explicar tots els fenòmens sorprenents o difícils de comprendre des d’un punt de vista empíric.

De fet, des de la meva faceta creativa i fantasiosa em fascinen aquests narracions plenes d’éssers suprems que tot ho poden i dominen, on existeixen herois i heroïnes, que sempre acaben assolint les seves fites extraordinàries, malgrat les adversitats que els depara el destí. Aquestes gestes habitualment consisteixen en acabar matant, després d’una llarga, sagnant i esgotadora batalla a alguna malvada bèstia, gegant o similar d’enormes dimensions i salvar, d’una mort segura, milers de persones aterrides i indefenses. Existeix també la figura del mag o il.lusionista, aquell o aquella extremadament intel.ligent, capaç de parlar amb els animals, de canviar de forma, d’esfumar-se quan la situació ho requereix, controlar el clima i els elements... Aquestes habilitats, però, sempre són utilitzades de forma molt enginyosa, ans al contrari, la poderosa mare natura es podria molestar. La representació antropogènica de la figura de l’il.lusionista, sovint apareix com un avi entranyable, de llarguíssims cabells blancs i que aguanta, en alguna de les seves dues mans, un bastó (segur que tant sols és un bastó?); quan aquesta figura és representada per una dona, habitualment de ment perversa, aquesta té cos de vella podrida. Es l’elevat preu que ha de pagar com a penitència d’algun malefici que va proferir a algun innocent, ara ja fa milers d’anys enrere, quan gaudia d’un cos de bellesa sublim.

Seguiria enumerant una llista interminable de tots aquells personatges que ajuden a compondre aquestes històries fantàstiques i que ens serveixen, a tots, per esvair-nos o explicar-nos la realitat de forma il.limitada. Dic il.limitada perquè tot hi val. I justament tot hi val perquè fent ús de la màgia i fantasia hem explicat tot fenomen quan ens quedaven molts anys per saber què era la tecnologia i la seva revolució.

Em sembla magnífic que gairebé totes les cultures hagin fet ús de mites i llegendes per explicar, a partir de personatges imaginaris, algun fet que sempre guarda algun vincle amb la realitat. Em sembla magnífic mentre siguem capaços de tenir la ment prou oberta com per acceptar diverses explicacions, vingudes de diferents disciplines, per a un mateix fenomen i no n'acceptem cap d'elles en detriment de les demés. Mentre no obrim la ment serem primitius, antics i retrògrades.

Viatge a un passat desconegut

Davant l’àmplia i interessant oferta cultural que m’oferia la ciutat, em vaig deixar seduir per un antic recorregut fotogràfic.

El fotògraf anglès Francis Frith al capdamunt de Francis Frith & Co. una de les més grans companyies dedicades a la comercialització de copies fotogràfiques a gran escala, encarregaria al fotògraf gal.lès R. P. Napper la realització del treball. Aquest consistiria en copsar en imatges la realitat de la Península Ibèrica de finals segle XIX.

Napper fotografiaria diversos indrets, Toledo, Madrid, Burgos, Tarragona, Barcelona...però mostraria un especial interès i sensibilitat pel sud de la Península, probablement pel llegat que hi havien deixat antigues civilitzacions, o...simplement per la seva llum?? Del seu treball cal destacar també les imatges humanes, els diversos personatges que s’anava creuant al seu pas també van ser immortalitzats de manera inèdita, directa i revolucionària d’acord amb els cànons de la època. El seu estil propi i el fet que ell considerés part important del seu treball totes aquestes figures humanes, probablement van generar la diversitat d’opinions i l’inici de conflictes entre ell i Frith. Finalment posarien fi a la seva relació professional.

Frith, l’anglès, també va recórrer algunes contrades que en aquells moments es podien considerar indrets exòtics i remots. Els va copsar en imatges també, però tot i així, algunes fotografies de la Península que se li van atribuir en el seu moment han estat, posteriorment, qüestionades. Suposadament ell mai va trepitjar les nostres terres i probablement l’autoria de les fotografies pertany al mateix Robert P. Napper o a d’altres, als que també se’ls va delegar diversos viatges.

Observant atentament cadascuna de les fotos envellides pel passar dels anys, intento que m’expliquin alguna història, a la vegada que em traslladin a un passat que mai vaig viure. Posteriorment, amb les portes del museu tancant-se darrera meu, Barcelona. Barcelona la nuit. Als meus peus. Milions de llumetes il.luminant -la. Tan sols se m’acut: MAGNÍFICA.

No sempre és un bon moment

Degut a qüestions extremadament personals, aquests dies no em sento capacitada per explicar-vos cosetes que no m’impliquin més enllà del que m’agradaria. Tots els intents que he anat fent han estat fallits perquè us proporcionaven molta més informació de la necessària i tot i considerar-me una persona extravertida a qui agrada compartir les vivències hi ha moments que són molt meus.

Tot i així en el seu moment vaig decidir que aniria actualitzant el meu blog un cop per setmana aproximadament i intento que així sigui, per això degut a la situació he recuperat un document antic. Aquest és una crítica bastant contundent que vaig elaborar en el seu moment fruit de l’assistència a una conferència de la vida de Virginia Woolf. Alguna persona, si no recordo malament, ja l’heu llegida.

Us deixo.

“Ahir vaig assistir a la conferència “Actualitat de Virginia Woolf i del grup Bloomsbury” englobada dins el seguit d’actes literaris que aquest any té com a protagonista l’escriptora britànica.

Des de la meva condició de persona inquieta i amb curiositats diverses vaig aprofitar l’avinentesa per acostar-me una mica més a la vida d’aquesta dona, a la seva faceta d’escriptora, a la malaltia que la va acompanyar gran part de la seva vida, al paper que ella desenvolupava dins el grup de Bloomsbury, a com havia sorgit aquest, a la societat victoriana en la que vivia i amb la seva condició sexual. En resum, tenia una importat quantitat de qüestions que creia em serien resoltes satisfactòriament.

Per sorpresa meva, o...no tant, perquè no és pas el primer cop que ho experimento, em vaig trobar escoltant una ponent que, sense desmerèixer els seus coneixements i els seus més de trenta anys dedicats a l’escriptora, no va saber cenyir-se al tema de que suposadament s’havia de parlar. Es tractava de parlar d’un personatge determinat, en una època, en un país i en un entorn molt concret, en cap cas de fer-nos saber de la vida del la pròpia conferenciant. No crec que fos moment, ahir, de parlar de les motivacions de la ponent i francament vaig trobar de molt mal gust, ja gairebé arribant al final, que ens llegís dos poemes propis inspirats en l’escriptora britànica.

Unes línies més amunt us comentava que no era pas el primer cop que assistia a una conferència i em trobava que aquesta era aprofitada per fer propaganda curricular i demostrar a un pati de butaques com i quant en sé. Actitud un pèl, arrogant i vanitosa, potser? Dies enrere llegia que, en temps ostentosos en que tothom amaga febleses i lluita obstinadament per demostrar ser el millor (com si la nostra ment estigués preparada per saber de tot!!), la discreció és molt més que una virtut. Crec fermament que qui ho va escriure tenia raó”.

Ariadna Sitjà

Mans

Des que vam passar a ser éssers bípedes i les nostres extremitats superiors van quedar lliures, aquestes es van convertir en la principal font d’interacció i obtenció d’informació del nostre entorn.

A partir de l’ús de les nostres mans vam poder deixar d’utilitzar maldestrament els objectes que ens anàvem trobant al nostre passar per poder, junt amb el desenvolupament del cervell, generar a nostre gust i mida aquestes eines. Gran avenç per a la humanitat!!

Amb les mans creem o destruim, peguem o acariciem, gesticulem...en fi, que si un observa atentament els seus moviments s’adona que ens proporcionen infinitat d’informació i que tenen il.limitades opcions per a ser utilitzades.

En tenim dues. I...per què? m’he preguntat jo des que tinc ús de raó. Entenc que bàsicament i simple perquè som vertebrats i com qualsevol organisme d’aquest tipus responem a una simetria bilateral. Però...aquesta simetria no és pas perfecta, ja que presentem alguns òrgans asimètrics; el cor, per exemple, d’aquest només en tenim un. En fi, que de manetes ens en toquen dues. Mireu-vos-les, cuideu-vos-les, mimeu-vos-les, però per sobre de tot admireu-vos-les per la elevada versatilitat de moviments i llibertat que ens proporcionen.

Espero mai ningú dels que llegiu aquest text pugueu entendre’m en la seva totalitat.

Ariadna Sitjà

La Rodoreda

Els meus "Then, Now and Forever" són les persones que d'una manera o altra no tant sols no em deixen indiferent, sinó que més aviat em generen admiració a la vegada que m’ajuden a créixer i entendre el món d’una manera, com us ho diria...més àmplia. De segur me n’oblido algunes, però amb el temps ja les aniré afegint.

La Mercè no hi és, i la raó és bàsicament perquè no em sento amb el dret d’afegir-la a hores d’ara, quan encara conec molt vagament el llegat de la seva obra. Algun dia i serà, però. Tot i així també és un personatge molt digne, per això sí em sento amb el dret de parlar-ne.

Personatge inèdit en el seu temps, escriptora. Amb un temperament absolutament provocador i inconformista, es separa del seu marit a la Barcelona dels anys trenta i emigra cap a França fugint d’una vida que, com a moltes dones, no agradava però a diferència d’aquestes, ella trenca amb tot convencionalisme i busca la seva independència lluny del seu entorn.

La seva obra és com ella, provocadora i inconformista. Triga cert temps a trobar el seu estil propi, però quan finalment l’assoleix, aquest és colpidor. Descriu com ningú la societat catalana del seu moment amb una destresa i habilitat de la llengua fascinants. Utilitza personatges femenins aparentment fràgils, d’aquells que sembla s’hagin de trencar, però que en els moments de més esgotament i confusió treuen forces d’allà on no n’hi ha per anar superant les adversitats de les seves vides.

La lírica de Mercè diverses vegades és comparada amb la de Virginia Woolf, la obra d’una i la de l’altra, què hi ha de comú en elles...Crec que deixant en un racó el què van fer, hauríem de parlar de qui van ser; dues dones, amb una intel.ligència i una lucidesa mental sublim, que res van tenir fàcil i molt probablement no van néixer en el millor moment.


Ariadna Sitjà