No sempre és un bon moment

Degut a qüestions extremadament personals, aquests dies no em sento capacitada per explicar-vos cosetes que no m’impliquin més enllà del que m’agradaria. Tots els intents que he anat fent han estat fallits perquè us proporcionaven molta més informació de la necessària i tot i considerar-me una persona extravertida a qui agrada compartir les vivències hi ha moments que són molt meus.

Tot i així en el seu moment vaig decidir que aniria actualitzant el meu blog un cop per setmana aproximadament i intento que així sigui, per això degut a la situació he recuperat un document antic. Aquest és una crítica bastant contundent que vaig elaborar en el seu moment fruit de l’assistència a una conferència de la vida de Virginia Woolf. Alguna persona, si no recordo malament, ja l’heu llegida.

Us deixo.

“Ahir vaig assistir a la conferència “Actualitat de Virginia Woolf i del grup Bloomsbury” englobada dins el seguit d’actes literaris que aquest any té com a protagonista l’escriptora britànica.

Des de la meva condició de persona inquieta i amb curiositats diverses vaig aprofitar l’avinentesa per acostar-me una mica més a la vida d’aquesta dona, a la seva faceta d’escriptora, a la malaltia que la va acompanyar gran part de la seva vida, al paper que ella desenvolupava dins el grup de Bloomsbury, a com havia sorgit aquest, a la societat victoriana en la que vivia i amb la seva condició sexual. En resum, tenia una importat quantitat de qüestions que creia em serien resoltes satisfactòriament.

Per sorpresa meva, o...no tant, perquè no és pas el primer cop que ho experimento, em vaig trobar escoltant una ponent que, sense desmerèixer els seus coneixements i els seus més de trenta anys dedicats a l’escriptora, no va saber cenyir-se al tema de que suposadament s’havia de parlar. Es tractava de parlar d’un personatge determinat, en una època, en un país i en un entorn molt concret, en cap cas de fer-nos saber de la vida del la pròpia conferenciant. No crec que fos moment, ahir, de parlar de les motivacions de la ponent i francament vaig trobar de molt mal gust, ja gairebé arribant al final, que ens llegís dos poemes propis inspirats en l’escriptora britànica.

Unes línies més amunt us comentava que no era pas el primer cop que assistia a una conferència i em trobava que aquesta era aprofitada per fer propaganda curricular i demostrar a un pati de butaques com i quant en sé. Actitud un pèl, arrogant i vanitosa, potser? Dies enrere llegia que, en temps ostentosos en que tothom amaga febleses i lluita obstinadament per demostrar ser el millor (com si la nostra ment estigués preparada per saber de tot!!), la discreció és molt més que una virtut. Crec fermament que qui ho va escriure tenia raó”.

Ariadna Sitjà