Mentre la bona companya Sònia, en diversos capítols, us fa cinc cèntims en un to divertit del que van ser aquests dos dies a la ciutat,
http://sonja-redsonja.blogspot.com/
jo aprofitaré per narrar amb quatre paraules mal posades les meves reflexions.
Trepitjava per primer cop, i aquesta vegada acompanyada, els carrers de Lisboa gairebé que per error, o més aviat per un canvi de destí, perquè la primera contrada que havíem contemplat va quedar descartada per raons que ara mateix no venen al cas.
Enmig del laberíntic traçat de carrers i carrerons, estrets i irregulars, de placetes plenes de vida que encara conserven les antigues llambordes, alço el cap per copsar tot el que queda per sobre dels meus ulls i penso:"Em recorda a Roma". Mentre passejo observo els edificis, les seves estructures i em recordo de les mansions senyorials vingudes a menys i dels antics palauets italians fins que, de sobte, em trobo en una terrassa des de la que diviso la vella Lisboa. Als meus peus un mar de teules rogenques i una miqueta més enllà, l’aigua. Bufa el vent de l’Atlàntic.
Tal i com m’havia comentat un amic "Ari, sobretot no et deixis la càmera!", tot el que els meus ulls miren té raó suficient per a ser immortalitzat. La guerra amb el turista és dura i pesada, gairebé impossible poder obtenir alguna imatge sense que no hi aparegui algun espontani. Però la meva perseverança és suficient com per finalment obtenir un bon recull de fotografies.
Em meravellen les innombrables rajoles que vesteixen la ciutat. En els seus colors predominen els grocs i blaus i em sobten per la meticulositat dels seus dibuixos, que representen imatges de l’antiga vida quotidiana. La rajola és per excel·lència tot un símbol cultural.
Giro el cap i...un tramvia groc! De segur el condueix un hàbil malabarista dels rails. Segueix un recorregut sinuós intentant esquivar tots i cadascun dels cotxes mal aparcats i, com no, algun turista despistat al moment que fa dringar la campana i realitza verdaderes piruetes fins arribar a la parada sol·licitada pel passatger. Es tracta del 28.
Fa un vent glaçat i tot i que hi ha algun núvol que més tard descarregarà, el dia és assolellat. M’encongeixo, em tapo, tinc fred, miro les meves amigues que queden petites conseqüència de la distància que ens separa i somric àmpliament. Estic contenta!
http://sonja-redsonja.blogspot.com/
jo aprofitaré per narrar amb quatre paraules mal posades les meves reflexions.
Trepitjava per primer cop, i aquesta vegada acompanyada, els carrers de Lisboa gairebé que per error, o més aviat per un canvi de destí, perquè la primera contrada que havíem contemplat va quedar descartada per raons que ara mateix no venen al cas.
Enmig del laberíntic traçat de carrers i carrerons, estrets i irregulars, de placetes plenes de vida que encara conserven les antigues llambordes, alço el cap per copsar tot el que queda per sobre dels meus ulls i penso:"Em recorda a Roma". Mentre passejo observo els edificis, les seves estructures i em recordo de les mansions senyorials vingudes a menys i dels antics palauets italians fins que, de sobte, em trobo en una terrassa des de la que diviso la vella Lisboa. Als meus peus un mar de teules rogenques i una miqueta més enllà, l’aigua. Bufa el vent de l’Atlàntic.
Tal i com m’havia comentat un amic "Ari, sobretot no et deixis la càmera!", tot el que els meus ulls miren té raó suficient per a ser immortalitzat. La guerra amb el turista és dura i pesada, gairebé impossible poder obtenir alguna imatge sense que no hi aparegui algun espontani. Però la meva perseverança és suficient com per finalment obtenir un bon recull de fotografies.
Em meravellen les innombrables rajoles que vesteixen la ciutat. En els seus colors predominen els grocs i blaus i em sobten per la meticulositat dels seus dibuixos, que representen imatges de l’antiga vida quotidiana. La rajola és per excel·lència tot un símbol cultural.
Giro el cap i...un tramvia groc! De segur el condueix un hàbil malabarista dels rails. Segueix un recorregut sinuós intentant esquivar tots i cadascun dels cotxes mal aparcats i, com no, algun turista despistat al moment que fa dringar la campana i realitza verdaderes piruetes fins arribar a la parada sol·licitada pel passatger. Es tracta del 28.
Fa un vent glaçat i tot i que hi ha algun núvol que més tard descarregarà, el dia és assolellat. M’encongeixo, em tapo, tinc fred, miro les meves amigues que queden petites conseqüència de la distància que ens separa i somric àmpliament. Estic contenta!
2 comentarios:
El teu relat és més seríos i el meu més catxondo, però penso que totes dues, des de prismes ben diferents, hem aconseguit donar una visió realista del que és Lisboa (vista en 3 dies). Per cert, segueixo dient que escrius de meravella. Petons
Sonja
Moltes gràcies nena,
Hi ha moments en que una necessita que li diguin que té virtuts.
Un petó gros
Publicar un comentario