Visca els pits, que no PITS!!

Un any més ha arribat l’estiu i amb aquest hom vesteix més lleuger de roba mentre llueix cos a la platja...Buff!!

La veneració extrema per la imatge que oferim, de les coses materials, de tot allò que és epidèrmic i superficial i de la tonteria elevada a grau superlatiu és una de tantes pestes que pateix avui i ara la nostra societat. Les modes van i venen, canvien, milloren o degeneren. D’ençà d’uns anys cap aquí la que brilla i sembla ser va en augment és la dels PITS. Sí, sí, la dels PITS així en majúscules, perquè no són pits, són PITS de mentida, però. Em sobta molt pensar en la burrada de diners que es gasta la gent en fer-se un implant mamari per intentar superar un complex visual, en comptes d’optar per intentar solucionar un problema emocional i d’autoestima. Em sobta molt, a la vegada que m’indigna, aquesta tendència del sistema capitalista i consumista a donar importància per la bellesa de tot allò que és MENTIDA. Potser lluirem PITS, però de segur que en la gran majoria de casos mentre, menjarem pipes i no estarem preparats per mantenir una conversa amb criteri i opinió propis, perquè no sabrem què és un llibre.

Em quedo molt tranquil.la quan hi ha encara un sector femení en nombre bastant elevat que no corre desesperat a fer-se un implant mamari, de la mateixa manera que no tot el sector masculí de la nostra societat “compra” aquest producte, tot i que en les últimes dècades la publicitat hagi pretès i aconseguit fer dels PITS enormes, exuberants i voluptuosos una icona sexual. I...què passa si no ens sentim tant esclaves del nostre cos i no “consumim” PITS de plàstic?? Què passa si ens mantenim amb els pits naturals, aquests que s’eixaten quan ens estirem i estan sempre sotmesos a les lleis de la física patint incondicionalment els efectes de la llei de la gravetat?? Es que potser es millora l’orgasme si la dona “llueix” dos globus aerostàtics per pits?? Crec que no passa pas res i em sembla que no, no crec que el grau de plaer assolit en el moment àlgid sigui directament proporcional al grau de tonteria i d’esclavisme de les modes al que molts/es puguem estar sotmesos.

En la mesura que em lamento de la societat on la meva vida es desenvolupa i la critico amb contundència, jo no sóc cap excepció, he de ser honesta i dir-vos que en major o menor grau també sóc esclava de la moda i qui bé em coneix sap que sóc bastant presumida...

En aquest cas però...seguiré lluint els meus pits, que no PITS.

Les meves fotos!!

Per a qui interessi...

Hi ha qui ja sap que a estonetes dedico part del meu temps a fer fotos, o intents...En tinc un recull de contades d'orient, Laos i Cambodja (2006) que vaig elaborar amb molta il.lusió, dedicació i paciència i estan rodant per diversos locals de Badalona, Girona i rodalies des del passat mes de novembre.

Actualment i durant tot l'estiu estan penjades de la nova cafeteria-teteria "El cafè del mar" que hi ha al davant de casa dels Sitjà, c/Ribas i Perdigó de Badalona.

Doncs res, per aquells qui sentiu una miqueta de curiositat, hi podreu donar un cop d'ull. Sempre us podreu posar en contacte amb mi també tots els altres que en vulgueu adquirir alguna.

A cuidar-se,

No es tracta d'una ciutat, és LA CIUTAT

Plovia, fosquejava i era tarda ventosa quan vaig arribar de nou a la ciutat. La tornava a trepitjar després de nou anys d’haver-la abandonat i tot i el meu cansament producte de les interminables hores de viatge, sortiria a buscar noves aventures, m’esperava Gotham City.

Si viatgéssim al passat ens trobaríem amb assentaments d’indis Algonquins i Manhattans -d’aquí el nom de la illa- al mateix espai on ara s’alcen els colossos edificis. I així va ser fins que arribessin els primers colons europeus provinents d’Holanda cap allí al 1602, poc després que el genovès Giovanni Verrazzano descobrís la badia de Nova York al mes d’abril de l’any 1542. Els conflictes entre uns i altres no trigarien en sorgir. Els europeus aixecarien un mur, Wall Street, per defensar la ciutat dels atacs dels que ells consideraven els seus enemics indis, (sense adonar-se que els intrusos eren ells mateixos). Posteriorment en anar creixent la ciutat cap al nord, aquesta paret va ésser destruïda. A l’any 1688 ja no quedava indi en vida a la ciutat que en aquell moment rebia el nom de Nova Amsterdam. Posteriorment esdevindrien personatges com Hamilton, Washington, Adams, Jefferson i Burr per anar fent història i, poc a poc, acostar-nos al dia d’avui.

Els anys vint, foren corruptes i turbulents. Cal destacar també la gran crisis financera que va patir la ciutat en el seu moment i que, un cop superada, va permetre convertir-la en la que és, la ciutat dels grans contrastos. Vint metres escassos poden separar l’extrema opulència de la més profunda misèria. L’any 2001 novament la ciutat seria sacsejada víctima del terrorisme, per posteriorment recuperar-se lentament i tornar a agafar el ritme frenètic que la caracteritza. La vida a Nova York és un esport de velocitat i de reflexes, s’hi va a treballar i a viure amb la major intensitat possible, això té uns riscos i fa falta sort, molta sort.

Alguns s’han encarregat de fer-nos-la ben coneguda. Cèlebres cançons parlen d’ella, algun que altre llibre ens narra curiositats i grans pel.lícules ens l’ensenyen. Els seus carrers, sorolls, olors, colors i no em puc deixar l’Skyline, han estat sempre font d’inspiració per a uns o d’altres, i tots han aconseguit la fita, fer-la propera a tots nosaltres. Hi pesa molt l’herència jueva, és la més gran ciutat jueva. Pel que fa a la seva gent, és plena de lliurepensadors, inadaptats, excèntrics i gent rara. Els newyorkers tenen fama de cínics, dèspotes i altius per naturalesa. Et poden apartar amb la mà mentre et demanen disculpes per poder passar ells. De sobte mires al teu entorn i t’adones que si haguessin fet dos passos a dreta o esquerra haurien trobat un espai esplèndid i s’haurien estalviat de dir-te res. Potser sigui la necessitat de fer-se notar?

Jo hi queia novament en plena primavera i aquesta és breu i incerta, amb dies freds que s’alternen amb dies calorosos, amb pluges freqüents i ventoleres glaçades que provenen de les terres del nord. De fet l’espectador és presa fàcil de qualsevol de les tres ciutats que en formen una de sola, la Metropolis de Superman o el Midtown un migdia assolellat, Gotham City o la ciutat de Batman, aquesta es tracta d’una nit plujosa al Lower Manhattan i finalment Harlem. Harlem únicament és Harlem. Si hagués de triar entre una de les tres, pràcticament segur que em quedo amb Gotham City i formo part de la vida de Batman.

Gairebé m’atreveixo a dir que Nova York és LA CIUTAT per antonomàsia. Es la millor ciutat, tant sols cal mirar-la, ja sigui des de l’aire, des del riu o des del carrer alçant la vista a l’infinit. Es fàcil adonar-se que és la millor urbe, per un costat, per l’altre i per qualsevol: d’esquena, de cara i de perfil.

Mort Prematura

Fa gairebé una setmana m'assabentava de la mort d'una antiga companya de classe. Des que em va caure la notícia a sobre, estic enfadada amb el món sencer, em sento molt dèbil emocionalment parlant, les meves glàndules lacrimals treballen de valent per deixar-me els ulls plens d'aigua. De tant en tant noto pessigolles a les galtes, es tracta d'alguna llàgrima, que sense adonar-me, em llisca cara avall i vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà.

Que la Izíar ens deixés, no és pas un fet recent. Ella va abandonar als seus ja fa cert temps enrere però, per mi sí és un fet recent, perquè tot just en tenia coneixement fa poques hores. Encara ara la veig, riallera, simpàtica i bastant guapeta, sempre amb melena llarga. Mai vam arribar a ser grans amigues, però sí considero que érem bones companyes de classe. En algun moment, ara ja molt llunyà, ambdues vàrem seguir distintes trajectòries per no trobar-nos mai més. Accident?? Vivint al límit?? Res de tot això, el PUTO CANCER. I qui és aquest?? Quins són els seus mecanismes biològics?? I els múltiples factors que propicien la seva aparició?? I...per què?? Es a hores d'ara encara un de tants trencaclosques per a la comunitat científica que es genera a partir d'unes reaccions moleculars molt determinades i literalment és una "loteria".

Us creureu que de tots aquells individus que d'una manera o altra han format part de la meva vida i per circumstàncies diverses he deixat enrere, per seguir caminant, ella és dels pocs de qui sovint m'he recordat?? Jo encara estic sobtada, em costa de creure i se m'arrissa la pell quan hi penso. Probablement perquè algú m'havia comentat que estava malalta, jo sovint m'he anat preguntat què deuria fer i com es deuria trobar, o si havia pogut vèncer tot aquest drama, perquè això sí que és un drama. Doncs no, amb els seus escassos 31 anyets la malaltia la vencia. Em consta que exhausta, negant-se rotundament a marxar, aferrada a la vida desesperadament i lluitant amb totes les forces, que treia d'allà on no n'hi havia, expirava. El miracle no va arribar.

Unes línies més amunt deia: “...Vinc plantejant-me tot tipus de pensaments, tant tristos i profunds, com el sentit i objectiu de la vida i de la mort de l'ésser humà”. Ara només sóc capaç d'arribar a la determinació que com més hi penso menys ho entenc i menys sentit trobo a tot plegat. Si algú me'n fa cinc cèntims i m'ajuda a comprendre-ho, cadascú des de les seves conviccions, casascú amb els seus pensaments i experiències, i des de la disciplina amb que més fe tingueu, la filosòfica, religiosa i/o científica, gratament escoltaré.

Mentre, estem amb el deure de sentir-nos molt afortunats de seguir rondant entre els nostres, d’anar i venir, de riure i plorar, en resum afortunats perquè els nostres cors bateguen, ara, encara. Pel que a mi respecte, sense cap dubte, repetides vegades em seguiré recordant de la Izíar i, en aquests moments, alçaré la mirada cap al cel.

Callem per poder entendre??

No recordo amb exactitud on ni quan vaig llegir això, però algú amb molta raó, va dir el següent:

"En ocasiones sufrimos la irresistible necesidad de expresar lo que requema y arde por dentro. Antes de cargar a alguien con el peso ajeno de nuestros pensamientos, que sabemos generan calor y ansia, y que turban y desvelan, y envejecen y obligan, merece meditar profundamente sobre la conversación y el diálogo que está por venir y que tanto deseamos, porque dudo mucho que sea flaco favor. Hoy, cuando comunicar, es desgraciadamente más hablar que escuchar, más decir que oír, y más uno mismo que el de enfrente, mejor callar hasta estar dispuestos a entender"

Com si d'aranyes es tractés

De ben menuda i per circumstàncies que no venen pas al cas, m’ha tingut altament encuriosida la senyora neurona. De què està feta, la textura, la forma i tamany, òbviament el seu mecanisme...No recordo amb exactitud, però probablement Santiago Ramon y Cajal fos un dels primers, per no dir el primer nom d’un cèlebre personatge que en el seu dia una va aprendre.

I...qui és aquesta?? Crucial per al bon funcionament dels processos biològics, jo la trobo d’una elegància sublim. La seva morfologia sempre m’han fet pensar en les aranyes, o...als espirògrafs. Aquesta es presenta en diversos tipus i mides, i el fet que a la resta de l’organisme tot sigui un desgavell quan la transmissió de l’impuls nerviós -principal funció que té- no es realitza de manera adequada, encara em fascina més.

Hi ha qui pateix de depressions endògenes, d’altres de trastorns d’audició i/o equilibri i, com no, algú altre d’alteracions de l’aparell locomotor...i els petits grans responsables d’aquest desequilibri són els “estimats” neurotransmissors i la quantitat alliberada a l’espai sinàptic d’aquestes biomolècules.

Cal recordar que mai s’ha de subestimar ni vulnerar res ni ningú per ínfimes dimensions que pugui tenir, ja que aquest és un més de tants exemples en que la força, el poder i les conseqüències no són pas directament proporcionals a les dimensions de l’objecte en qüestió.

Bé, mentre cadascú gestioni el seu temps en intentar fer-ho tot o...no fer res, jo seguiré dedicant part del meu en entendre el complex mecanisme a que estem sotmesos i com si dels meus petits amics es tractés, pensaré sovint en aranyes, palmeretes de mar, estrelles del firmament...i com no, en un entranyable personatge d’ulleres rodones i barba blanca.

El Retrat de...d'un narcisista

"El Retrat de Dorian Gray", probablement l’obra més coneguda d’Oscar Wilde, versa entorn a la vida d’un jove aristòcrata, superficial i de bellesa sublim que presenta una excessiva admiració envers al seu propi jo. Un dia és immortalitzat en un quadre i, és a partir d’aquell moment, que comença una lluita contra natura.

El personatge pren consciència que, mentre el quadre presenti “in eternum” la bellesa que un dia va ser, ell anirà envellint amb el passar del temps. El desig per conservar-se impertorbablement jove mentre sigui el retrat el que presenti els signes de deteriorament li és inexplicablement concedit i, a partir d’aquest moment, tot dóna un tomb cap a la tragèdia. Rere una imatge impecable, Dorian Gray es converteix en un personatge pervers, viciós i amoral.

Oscar Wilde ens mostra, a través d’un personatge, els no-valors i la decadència d’una societat, en un moment i en un país molt determinat de la vella Europa. Una vegada més queda palesa la seva habilitat d’observació i anàlisis de la condició de l’home, en la que la veritable misèria de l’ànima queda emmascarada darrera de personalitats aparentment segures, altives i fortes.

Aquesta sóc jo

Mentre elaboro el meu proper article, us deixo amb la meva última imatge recollida. Rient-li a la vida amb aquest somriure que tant em caracteritza...A uns els agrada i ho troben sexy, a d'altres no. El sempre present Sr. Elvis també torçava la boca i...

Al mateix temps podeu delectar-vos amb aquesta vella i bella cançó (S'està reproduint mike olfield & bonnie tayler - islands.mp3). Es també una de les meves més estimades, i és que jo també sóc una illa. Aquesta m'evoca pensaments d'una època i d'una gent ara ja molt llunyana però, tot i així, sovint hi penso. De fet, qui bé em coneix sap que sóc una nostàlgica.

Salut,

Unes horetes a la cuitat del Tajo

Mentre la bona companya Sònia, en diversos capítols, us fa cinc cèntims en un to divertit del que van ser aquests dos dies a la ciutat,

http://sonja-redsonja.blogspot.com/

jo aprofitaré per narrar amb quatre paraules mal posades les meves reflexions.

Trepitjava per primer cop, i aquesta vegada acompanyada, els carrers de Lisboa gairebé que per error, o més aviat per un canvi de destí, perquè la primera contrada que havíem contemplat va quedar descartada per raons que ara mateix no venen al cas.

Enmig del laberíntic traçat de carrers i carrerons, estrets i irregulars, de placetes plenes de vida que encara conserven les antigues llambordes, alço el cap per copsar tot el que queda per sobre dels meus ulls i penso:"Em recorda a Roma". Mentre passejo observo els edificis, les seves estructures i em recordo de les mansions senyorials vingudes a menys i dels antics palauets italians fins que, de sobte, em trobo en una terrassa des de la que diviso la vella Lisboa. Als meus peus un mar de teules rogenques i una miqueta més enllà, l’aigua. Bufa el vent de l’Atlàntic.

Tal i com m’havia comentat un amic "Ari, sobretot no et deixis la càmera!", tot el que els meus ulls miren té raó suficient per a ser immortalitzat. La guerra amb el turista és dura i pesada, gairebé impossible poder obtenir alguna imatge sense que no hi aparegui algun espontani. Però la meva perseverança és suficient com per finalment obtenir un bon recull de fotografies.

Em meravellen les innombrables rajoles que vesteixen la ciutat. En els seus colors predominen els grocs i blaus i em sobten per la meticulositat dels seus dibuixos, que representen imatges de l’antiga vida quotidiana. La rajola és per excel·lència tot un símbol cultural.

Giro el cap i...un tramvia groc! De segur el condueix un hàbil malabarista dels rails. Segueix un recorregut sinuós intentant esquivar tots i cadascun dels cotxes mal aparcats i, com no, algun turista despistat al moment que fa dringar la campana i realitza verdaderes piruetes fins arribar a la parada sol·licitada pel passatger. Es tracta del 28.

Fa un vent glaçat i tot i que hi ha algun núvol que més tard descarregarà, el dia és assolellat. M’encongeixo, em tapo, tinc fred, miro les meves amigues que queden petites conseqüència de la distància que ens separa i somric àmpliament. Estic contenta!

Ball de màscares

La setmana passada sopava en un vell i bell restaurant del, ara ja preuat, Barri Vell de Girona amb una vella i bella amiga de la que feia algun temps només en sabia a través de tercers. Probablement sigui una de les més antigues amistats que conservi.

Parlàvem àmpliament i amb absoluta confiança de temes diversos; de tots aquells temes que, a noies amb edat de Crist i amb circumstàncies similars els pot inquietar o encuriosir. Tot i així varem estar donant voltes i analitzant inútilment -dic inútilment perquè de ben segur que ni una ni l’altre hi podem fer res- el comportament social d’una tercera persona comuna a totes dues.

La vella i bella se’m presentava bastant sobtada, no se’n sabia avenir i no acabava d’entendre les converses mantingudes fins al moment amb el tercer subjecte a qui batejaré amb el nom, ja en altres ocasions utilitzat, de Mrs. Dalloway. Recordo que per mi va ser un sopar divertit, perquè ella em comentava situacions i converses gens curioses, plenes d’obvietats i molt velles ara ja per mi. M’explicaré, a Mrs. Dalloway la conec d’ençà d’uns anys cap aquí i en uns moments determinats la vaig tractar molt per després distanciar-me d’una persona que al meu parer ni és intel.ligent, ni és culta, xerra per no callar i el pitjor de tot!! És pedant i vanitosa!! I...estimats meus, jo la pedanteria i la vanitat únicament i exclusiva, la tolero i molt mal tolerada, a aquells qui se la poden permetre. Paradoxalment qui la utilitza MAI està en situació de fer-ho, i a aquests...així els va la vida!! la seva realitat, que és una tragèdia grega i que estan incapacitats per mirar-se a si mateixos des d’un prisma molt llunyà i adonar-se que mai ningú es canviaria per ells!! Pobres mortals!!

Des del meu parer caldria fer un pas endavant en el nostre camí cap a la humanització. Es a dir, acostar-se als demés de manera humil, planera, tal i com un és, amb claredat i transparència!! sense pors a represàlies, o...més aviat enveges?? De voler i no poder, ni tant sols assemblar-se, a aquell o aquella amb qui en aquell moment interactuen.

Entre humans ens assemblem molt més del que mai ens imaginaríem. Ens sorprenem de les mateixes coses, patim pel mateix, plorem i riem per situacions semblants, ens emocionem...així és que més valdria fer un procés intern de millora personal i penjar la màscara per seguir ballant a cara descoberta.

Il.lusió vs realitat

Dies enrere rellegia alguns fragments de la meva estimada Woolf, i... pensava, pensava en el meu entorn i en la perspectiva que tinc de tota aquella gent que m’envolta. Aquells que m’estimo i aquells a qui no tant, als molt pocs incondicionals, amb els molt pocs a qui he fet fora de la meva vida, espero que per sempre més, amb aquells que mai deixaran de sorprendre’m, amb els nouvinguts, amb els meus dos referents en aquest món....Els sotmetia a tots a anàlisis recordant antics comportaments, respostes, actituds...

I malauradament la Woolf em va fer adonar que de Clarissas Dalloway el món n’és ple. M’explicaré; Mrs Dalloway és un dels personatges més famosos de l’escriptora. Es tracta d’una dona de mitjana edat que viu immersa en les obligacions del seu tarannà habitual. Un dia prepara una festa pels seus amics i coneguts, però...es retroba amb un subjecte que l’obliga a replantejar-se la seva vida i les decisions que ha pres fins al moment.

Des del meu punt de vista no té desperdici tenir en conte la dicotomia que s’estableix entre el nostre món il.lusori, el que mostrem de cares a la galeria, aquell amb que imaginem que enganyem a tothom, sense adonar-nos que només acabem mentint-nos a nosaltres mateixos i, la realitat, el nostre interior, sense mentides ni màscares. Es a dir, entre el que voldríem ser i el que realment som. I, en què ens convertim o perquè acabem sent víctimes i esclaus del que mai varem voler ser.

Clarissa Dalloway és una dona i representa determinat comportament. En algun moment se m’acudirà algun famós personatge masculí que representi aquesta mateixa conducta, ja que aquest és un article que no parla pas de la psicologia femenina, sinó de comportament humà, i aquí tots hi juguem amb les nostres dues cartes, la real i la il.lusòria.

Malatia greu, diagnòsitc: excés d'informació

Cada moment en la història de la humanitat té les seves peculiaritats i les seves epidèmies. Personalment crec que l’actualitat de la societat d’occident pateix d'excés d’informació.

La rebuda constant d’informació a través dels mitjans de comunicació, notícies concretes, precises, habitualment centrades en temes negatius i/o polèmics, ens deixen desencantats. Informació que no ens forma, no ens fa més madurs no ens millora ni ens enriqueix. Habitualment ens genera un estat d’ànim poc optimista, que fàcilment transmetem a les diverses àrees de la nostra vida on ens desenvolupem; familiar, professional, social...Existeix el que rep el nom de “síndrome de l’excés d’informació” i la persona que el pateix presenta símptomes com ara ansietat i inquietud, dispersió, saturació...Es vital per poder mantenir una bona higiene mental saber separar el que és important, emmagatzemar-ho i sedimentar-ho, per posteriorment recordar-ho, del que és banal. Actualment nedem en l’abundància i, la plètora igual que la carència, no ens ajuda gens.

No crec pas que sigui la primera ni la única persona que pensi que és necessari TANT per funcionar eficaçment i desenvolupar-nos amb èxit en les diverses àrees que formen el mapa de les nostres vides. Es evident que un s’ha de mantenir informat, però ATENCIO, sense perdre l’equilibri psicològic. Aquest bombardeig constant de ràdio, televisió, diaris, revistes, internet...ens empatxa de tal manera que ens fa insensibles i indiferents, davant el que passa al nostre entorn, per saturació.

El Hombre de Orce

Josep Gibert moria la tardor passada.

Es a l'any 1982 quan Josep Gibert, paleontòleg català, juntament amb d'altres col.legues, desenterren un fragment de crani d'algo més de vuit centímetres de diàmetre en el jaciment arqueològic de Venta Micena, Orce. Aquest fòssil el van atribuir a un homínid 1,6 milions d’anys d’antiguitat al que van batejar amb el nom de “El hombre de Orce”.

Aquest descobriment implicava una revisió de les teories sobre l'evolució del gènere humà pel que fa a les dates d''arribada de l'home a Europa a més de la via de penetració al continent. S'endarreria a un milió d'anys més la presència de l'home al nostre continent i indicava un possible pas dels nostres ancestres des de l'Africa i no des d'Asia i Europa oriental, tal i com es creia fins la data. En un primer moment aquest fet es va rebre positivament pels mitjans de comunicació i difusió perquè representava un gran avenç científic. Posteriorment, en les tasques de neteja i manteniment del crani es va començar a dubtar de la veracitat en l'atribució d'aquest a un homínid i es va desencadenar la gran polèmica científica perquè alguns facultatius recolzaven teories que defensaven que el fòssil era un tros de crani d'un èquid o una cabra. El Dr. Gibert va defensar fermament, sense defallir i fins l'últim moment, la pertinença del crani a un homínid.

Jo no sóc paleontòloga, ni antropòloga, ni geòloga, però sí visc en el món i sóc un homínid més en procés d'humanització, a més, tinc una ment inquieta. Deixant en un racó si el Dr. Gibert tenia o no raó, va ser ell, arran d'aquesta gran polèmica generada, que va aconseguir revolucionar el món de l'antropologia del moment i l'activitat científica, es va debatre moltíssim i es va parlar molt de l'evolució humana. Aquest és un gran mèrit que no hem d'oblidar mai a la vegada que tampoc podem oblidar que en moltes ocasions...MALAURADAMENT LA CIÈNCIA AVANÇA EN FUNCIÓ DEL CRITERI D'AUTORITAT I NO DE VERACITAT.

Amb tot el respecte que em mereix i, amb la meva mirada orientada cap allí on vostè descansa, moltíssimes gràcies Sr. Gibert.

Vides en blanc i negre

Gervasio Sánchez és fotògraf. Es fotoperiodista especialitzat en realització de reportatges en zones de conflicte armat. Actualment està retornant a determinades contrades per trobar-se amb algunes persones ja conegudes i protagonistes de les seves fotografies anteriors, amb la intenció d’elaborar un nou reportatge visual deu anys després dels dies de malson. Concretament està viatjant per Sarajevo, Moçambic i Cambodja fent visites a aquells i aquelles a qui les mines antipersona van deixar els seus cossos mutilats.

Es a l’any 1997 quan aproximadament uns 90 països signen el tractat d’Ottawa, acord internacional en el que es prohibeix el desenvolupament, producció, emmagatzematge, transferència i ús de les mines antipersona i en el que s’exigeix la seva destrucció. Aquest també inclou les ajudes a damnificats. Obviament sempre hi ha qui no signa...USA, Rússia i la Xina, només per anomenar-ne alguns.

Amb el passar del temps s’ha aconseguit complir relativament aquest document; sí és ben cert que s’ha desminat moltes àrees, també queda encara molta feina a fer. Els ajuts als necessitats sense anar més lluny; a l’Africa, la gent aprèn a caminar sobre monyons no fent ús de les pròtesis per no fer-les malbé...qui sap quan en tindran de noves?? Paraules més amunt us notificava que els USA és un dels països que en el seu moment no va signar el tractat i, paradoxalment, és un dels que més recursos ha destinat per descontaminar terres de Cambodja. ¿?

Cambodja, i us ho puc assegurar, és un dels països amb nombre més elevat de mutilats per habitant; de l’odre d'un cada dos-cents, llegat dels Khmer Rouge que durant la segona meitat de la dècada dels 70 es van dedicar a detenir, torturar i matar a la població. Es van tancar les escoles - concretament una d’elles s’ha convertit en el museu del genocidi a la ciutat de Phnom Penh – la literatura i les arts van quedar completament prohibides, no es podia cantar, no es podia dir segons què i tothom que utilitzava ulleres era també víctima d’aquest règim dictatorial, perquè les ulleres eren assimilades a cultura, inquietuds, intel.ligència...

En fi, jo no puc canviar el món i no puc tornar cames, braços o els colors i la llum a aquells als que se’ls ha prohibit per sempre més. Tampoc puc esborrar l’empremta dels indesitjables dies d’horror que ha quedat gravada a les memòries d’aquesta gent, però sí hi ha alguna casa que puc fer. Em puc oblidar de mi, de la meva condició, de la meva sort i posar-me a les pells de tota aquesta gent - que de ben segur sempre més han mirat on s’aturaven i què hi havia sota seu -. Em requerirà un esforç i un mal moment, veuré imatges desagradables i marxaré amb mal cos, però m’ajudarà en el meu interminable camí de créixer i de no oblidar-me mai que en el món d'avui encara hi ha zones on viuen en blanc i negre perquè els demés puguem seguir, simplement, vivint en color.

Essers extraordinaris

Els mites i llegendes són narracions orals o escrites, amb un contingut determinat d’elements imaginatius, que la humanitat sempre ha utilitzat per explicar tots els fenòmens sorprenents o difícils de comprendre des d’un punt de vista empíric.

De fet, des de la meva faceta creativa i fantasiosa em fascinen aquests narracions plenes d’éssers suprems que tot ho poden i dominen, on existeixen herois i heroïnes, que sempre acaben assolint les seves fites extraordinàries, malgrat les adversitats que els depara el destí. Aquestes gestes habitualment consisteixen en acabar matant, després d’una llarga, sagnant i esgotadora batalla a alguna malvada bèstia, gegant o similar d’enormes dimensions i salvar, d’una mort segura, milers de persones aterrides i indefenses. Existeix també la figura del mag o il.lusionista, aquell o aquella extremadament intel.ligent, capaç de parlar amb els animals, de canviar de forma, d’esfumar-se quan la situació ho requereix, controlar el clima i els elements... Aquestes habilitats, però, sempre són utilitzades de forma molt enginyosa, ans al contrari, la poderosa mare natura es podria molestar. La representació antropogènica de la figura de l’il.lusionista, sovint apareix com un avi entranyable, de llarguíssims cabells blancs i que aguanta, en alguna de les seves dues mans, un bastó (segur que tant sols és un bastó?); quan aquesta figura és representada per una dona, habitualment de ment perversa, aquesta té cos de vella podrida. Es l’elevat preu que ha de pagar com a penitència d’algun malefici que va proferir a algun innocent, ara ja fa milers d’anys enrere, quan gaudia d’un cos de bellesa sublim.

Seguiria enumerant una llista interminable de tots aquells personatges que ajuden a compondre aquestes històries fantàstiques i que ens serveixen, a tots, per esvair-nos o explicar-nos la realitat de forma il.limitada. Dic il.limitada perquè tot hi val. I justament tot hi val perquè fent ús de la màgia i fantasia hem explicat tot fenomen quan ens quedaven molts anys per saber què era la tecnologia i la seva revolució.

Em sembla magnífic que gairebé totes les cultures hagin fet ús de mites i llegendes per explicar, a partir de personatges imaginaris, algun fet que sempre guarda algun vincle amb la realitat. Em sembla magnífic mentre siguem capaços de tenir la ment prou oberta com per acceptar diverses explicacions, vingudes de diferents disciplines, per a un mateix fenomen i no n'acceptem cap d'elles en detriment de les demés. Mentre no obrim la ment serem primitius, antics i retrògrades.

Viatge a un passat desconegut

Davant l’àmplia i interessant oferta cultural que m’oferia la ciutat, em vaig deixar seduir per un antic recorregut fotogràfic.

El fotògraf anglès Francis Frith al capdamunt de Francis Frith & Co. una de les més grans companyies dedicades a la comercialització de copies fotogràfiques a gran escala, encarregaria al fotògraf gal.lès R. P. Napper la realització del treball. Aquest consistiria en copsar en imatges la realitat de la Península Ibèrica de finals segle XIX.

Napper fotografiaria diversos indrets, Toledo, Madrid, Burgos, Tarragona, Barcelona...però mostraria un especial interès i sensibilitat pel sud de la Península, probablement pel llegat que hi havien deixat antigues civilitzacions, o...simplement per la seva llum?? Del seu treball cal destacar també les imatges humanes, els diversos personatges que s’anava creuant al seu pas també van ser immortalitzats de manera inèdita, directa i revolucionària d’acord amb els cànons de la època. El seu estil propi i el fet que ell considerés part important del seu treball totes aquestes figures humanes, probablement van generar la diversitat d’opinions i l’inici de conflictes entre ell i Frith. Finalment posarien fi a la seva relació professional.

Frith, l’anglès, també va recórrer algunes contrades que en aquells moments es podien considerar indrets exòtics i remots. Els va copsar en imatges també, però tot i així, algunes fotografies de la Península que se li van atribuir en el seu moment han estat, posteriorment, qüestionades. Suposadament ell mai va trepitjar les nostres terres i probablement l’autoria de les fotografies pertany al mateix Robert P. Napper o a d’altres, als que també se’ls va delegar diversos viatges.

Observant atentament cadascuna de les fotos envellides pel passar dels anys, intento que m’expliquin alguna història, a la vegada que em traslladin a un passat que mai vaig viure. Posteriorment, amb les portes del museu tancant-se darrera meu, Barcelona. Barcelona la nuit. Als meus peus. Milions de llumetes il.luminant -la. Tan sols se m’acut: MAGNÍFICA.

No sempre és un bon moment

Degut a qüestions extremadament personals, aquests dies no em sento capacitada per explicar-vos cosetes que no m’impliquin més enllà del que m’agradaria. Tots els intents que he anat fent han estat fallits perquè us proporcionaven molta més informació de la necessària i tot i considerar-me una persona extravertida a qui agrada compartir les vivències hi ha moments que són molt meus.

Tot i així en el seu moment vaig decidir que aniria actualitzant el meu blog un cop per setmana aproximadament i intento que així sigui, per això degut a la situació he recuperat un document antic. Aquest és una crítica bastant contundent que vaig elaborar en el seu moment fruit de l’assistència a una conferència de la vida de Virginia Woolf. Alguna persona, si no recordo malament, ja l’heu llegida.

Us deixo.

“Ahir vaig assistir a la conferència “Actualitat de Virginia Woolf i del grup Bloomsbury” englobada dins el seguit d’actes literaris que aquest any té com a protagonista l’escriptora britànica.

Des de la meva condició de persona inquieta i amb curiositats diverses vaig aprofitar l’avinentesa per acostar-me una mica més a la vida d’aquesta dona, a la seva faceta d’escriptora, a la malaltia que la va acompanyar gran part de la seva vida, al paper que ella desenvolupava dins el grup de Bloomsbury, a com havia sorgit aquest, a la societat victoriana en la que vivia i amb la seva condició sexual. En resum, tenia una importat quantitat de qüestions que creia em serien resoltes satisfactòriament.

Per sorpresa meva, o...no tant, perquè no és pas el primer cop que ho experimento, em vaig trobar escoltant una ponent que, sense desmerèixer els seus coneixements i els seus més de trenta anys dedicats a l’escriptora, no va saber cenyir-se al tema de que suposadament s’havia de parlar. Es tractava de parlar d’un personatge determinat, en una època, en un país i en un entorn molt concret, en cap cas de fer-nos saber de la vida del la pròpia conferenciant. No crec que fos moment, ahir, de parlar de les motivacions de la ponent i francament vaig trobar de molt mal gust, ja gairebé arribant al final, que ens llegís dos poemes propis inspirats en l’escriptora britànica.

Unes línies més amunt us comentava que no era pas el primer cop que assistia a una conferència i em trobava que aquesta era aprofitada per fer propaganda curricular i demostrar a un pati de butaques com i quant en sé. Actitud un pèl, arrogant i vanitosa, potser? Dies enrere llegia que, en temps ostentosos en que tothom amaga febleses i lluita obstinadament per demostrar ser el millor (com si la nostra ment estigués preparada per saber de tot!!), la discreció és molt més que una virtut. Crec fermament que qui ho va escriure tenia raó”.

Ariadna Sitjà

Mans

Des que vam passar a ser éssers bípedes i les nostres extremitats superiors van quedar lliures, aquestes es van convertir en la principal font d’interacció i obtenció d’informació del nostre entorn.

A partir de l’ús de les nostres mans vam poder deixar d’utilitzar maldestrament els objectes que ens anàvem trobant al nostre passar per poder, junt amb el desenvolupament del cervell, generar a nostre gust i mida aquestes eines. Gran avenç per a la humanitat!!

Amb les mans creem o destruim, peguem o acariciem, gesticulem...en fi, que si un observa atentament els seus moviments s’adona que ens proporcionen infinitat d’informació i que tenen il.limitades opcions per a ser utilitzades.

En tenim dues. I...per què? m’he preguntat jo des que tinc ús de raó. Entenc que bàsicament i simple perquè som vertebrats i com qualsevol organisme d’aquest tipus responem a una simetria bilateral. Però...aquesta simetria no és pas perfecta, ja que presentem alguns òrgans asimètrics; el cor, per exemple, d’aquest només en tenim un. En fi, que de manetes ens en toquen dues. Mireu-vos-les, cuideu-vos-les, mimeu-vos-les, però per sobre de tot admireu-vos-les per la elevada versatilitat de moviments i llibertat que ens proporcionen.

Espero mai ningú dels que llegiu aquest text pugueu entendre’m en la seva totalitat.

Ariadna Sitjà

La Rodoreda

Els meus "Then, Now and Forever" són les persones que d'una manera o altra no tant sols no em deixen indiferent, sinó que més aviat em generen admiració a la vegada que m’ajuden a créixer i entendre el món d’una manera, com us ho diria...més àmplia. De segur me n’oblido algunes, però amb el temps ja les aniré afegint.

La Mercè no hi és, i la raó és bàsicament perquè no em sento amb el dret d’afegir-la a hores d’ara, quan encara conec molt vagament el llegat de la seva obra. Algun dia i serà, però. Tot i així també és un personatge molt digne, per això sí em sento amb el dret de parlar-ne.

Personatge inèdit en el seu temps, escriptora. Amb un temperament absolutament provocador i inconformista, es separa del seu marit a la Barcelona dels anys trenta i emigra cap a França fugint d’una vida que, com a moltes dones, no agradava però a diferència d’aquestes, ella trenca amb tot convencionalisme i busca la seva independència lluny del seu entorn.

La seva obra és com ella, provocadora i inconformista. Triga cert temps a trobar el seu estil propi, però quan finalment l’assoleix, aquest és colpidor. Descriu com ningú la societat catalana del seu moment amb una destresa i habilitat de la llengua fascinants. Utilitza personatges femenins aparentment fràgils, d’aquells que sembla s’hagin de trencar, però que en els moments de més esgotament i confusió treuen forces d’allà on no n’hi ha per anar superant les adversitats de les seves vides.

La lírica de Mercè diverses vegades és comparada amb la de Virginia Woolf, la obra d’una i la de l’altra, què hi ha de comú en elles...Crec que deixant en un racó el què van fer, hauríem de parlar de qui van ser; dues dones, amb una intel.ligència i una lucidesa mental sublim, que res van tenir fàcil i molt probablement no van néixer en el millor moment.


Ariadna Sitjà